Molt abans de la taula periòdica, els elements no estaven ordenats ni eren gens coneguts. Reculem uns quants segles per a elogiar els que ho van encertar i per a criticar els que no.
Al segle IV aC, Demòcrit va suposar que existia una partícula indivisible. La va anomenar àtom, ja que àtom significa ‘indivisible’ en grec. Però no va tenir èxit i, al segle v, Empèdocles es va inventar la desencertada teoria dels quatre elements —terra, foc, aigua i aire— que es combinaven per a crear totes les substàncies existents. Aristòtil hi va afegir el cinquè element —no el personatge de la pel·lícula de títol homònim, sinó l’èter—, que deia que formava les estrelles.
Al segle VII, amb aquest panorama, i com que, en terra de cecs, el borni és rei, els àrabs van difondre l’alquímia. Malgrat tot, la cerca de la utòpica pedra filosofal va permetre el descobriment de molts compostos químics i uns quants elements. Tot i això, la química tal com la coneixem avui no va néixer fins al segle XVII.
Döbereiner va observar que hi havia diferents grups d’elements amb propietats similars, el que avui s’anomena grups en la taula periòdica. Newlands va veure que, en ordenar els elements segons la massa atòmica, les propietats es repetien cada vuit elements: havia inventat els períodes, però aquesta idea es va rebutjar perquè deixava de funcionar a partir del calci. Finalment, el 1869, Meyer i Mendeléiev van pensar, separadament, que els diferents períodes podien tenir longituds diverses. Per desgràcia per a Meyer, Mendeléiev ho va publicar abans, i avui se li atribueix l’autoria de la taula actual.