Des de temps immemorials, tot estudiant de primària s’ha preguntat alguna vegada què és aquesta taula que en una cartolina penja de la paret i la decora perennement, encara que sense gaire èxit. Doncs bé, aquesta tauleta de quadradets de colors és, en si mateixa, ni més ni menys que una de les més fascinants i encertades propostes de la història de la ciència. S’hi condensen tots i cadascun dels infinitesimals fragments que constitueixen el nostre món. Això sí, amb això de «el nostre món» hem d’entendre el que coneixem fins ara i en aquest planeta.
En la naturalesa de l’ésser humà existeix, de manera innata, una inquietud que el porta a plantejar-se inevitablement qüestions tan transcendentals com què és tot allò que l’envolta o què menjarà demà. Encara que igualment fascinant, sobre això últim no parlarem, però sí —i llargament— sobre la primera qüestió.
Remuntem-nos, per començar, al segle V aC. Ja aleshores, Leucip de Milet, al costat del seu alumne Demòcrit, comença a posar les bases d’un corrent filosòfic que canvia la història de la ciència: l’atomisme. La seva concepció de la naturalesa es basa en l’existència d’ens infinitesimals i indivisibles, idèntics entre si excepte en forma i dimensió, la combinació de la qual dona lloc a diferents cossos. Poc després, i en la mateixa línia, apareix l’atomisme pluralista, un corrent, iniciat per Anaxàgores, que la seva màxima és que els cossos estan formats per ens indivisibles que difereixen en la seva composició intrínseca (homeomeries). Encara que aquestes teories van ser rebutjades per filòsofs tan influents com Aristòtil, van aconseguir romandre latents, encara que en l’ombra, durant la fosca edat mitjana. I no va ser fins segles després, ja en la Il·lustració, quan van tornar a sortir a la llum amb força i van il·luminar, per seguir amb les metàfores, el treball de molts físics posteriors.
Més en concret, durant el segle XVIII, Ruggero Boscovich proposa que la matèria està formada per punts homogenis la interacció dels quals pot ser explicada per les teories de les forces atractives-repulsives d’Isaac Newton. Un segle més tard, John Dalton proposa la seva teoria atòmica, que canviarà per complet el paradigma científic i filosòfic del món modern. Segons la seva teoria, aprovada àmpliament per dades experimentals, la matèria està composta per combinacions diferents d’àtoms amb característiques pròpies determinades. Aquesta definició d’àtom com a ens amb característiques pròpies, juntament amb els estudis de Lavoisier sobre la definició d’element i la revolució en el descobriment d’aquestes noves espècies, va generar entre els químics una inquietud generalitzada per a organitzar els àtoms d’alguna manera. I és així com comença una de les grans i més rellevants propostes científiques dels segles XIX i XX: la classificació dels elements químics.
El mateix Lavoisier va intentar una primera classificació dels elements químics en gasos, metalls, no metalls i terres. Aquesta classificació una mica laxa dels metalls va evolucionar cap a classificacions una mica més profundes com la llei de les tríades de Johann Wolfgang Döbereiner. Encara que es van arribar a identificar més de deu tríades —grups de tres elements que tenen propietats que varien gradualment—, no es van aconseguir unificar aquestes sèries en una classificació més general. D’altra banda, propostes com la llei de les octaves de John Newlands, les agrupacions per valències de William Odling i Julius Lothar Meyer o la classificació en espiral d’Alexandre-Emile Béguyer de Chancourtois van establir la base per a la classificació més útil i àmpliament utilitzada de totes, la classificació per pes atòmic de Dmitri Ivànovitx Mendeléiev.
I des de llavors, poc ha canviat aquesta classificació general. De fet, la taula periòdica de divuit columnes que coneixem avui dia va ser publicada pel químic Horace Grove Deming ja el 1923. Cinc anys més tard, Merck & Company es va encarregar que, en els col·legis americans, aquesta taula periòdica fos omnipresent i que, per tant, es convertís amb el temps en element indispensable de qualsevol classe de química.
En definitiva, la taula periòdica és una prova manifesta de la inquietud humana per a conèixer la més íntima composició de la naturalesa. Però no solament comporta una classificació purament conceptual, sinó que també la seva aplicació no podria ser més real: la taula periòdica és una de les eines més usades pels químics de manera conscient o inconscient. Per això, mai no ha tingut més raó de ser una taula de colors en una cartolina penjada a les aules de tots els centres educatius.