Molt abans que existís la química, fa uns cinc mil anys, els egipcis van crear el primer pigment sintètic. La composició del blau d’Egipte no es va conèixer fins a finals del segle XIX. Es tracta de silicat de calci i coure. També se’n va esbrinar el mode de preparació, que probablement consistia a barrejar sorra, carbonat de calci, malaquita i natró, i mantenir-ho tot moltes hores a una temperatura d’entre vuit-cents i mil graus, sota un control acurat. Es tractava d’una operació que requeria molta destresa i atenció, però que donava lloc a un pigment molt apreciat.
L’Any Internacional de la Taula Periòdica convida a comentar el paper de diversos elements químics en tots els camps. No n’hi deu haver cap que en quedi al marge. En l’art, el paper de la química és evident. S’ha de reconèixer el mèrit dels egipcis d’aconseguir un blau vistós, perquè és un color molt difícil d’assolir. A l’edat mitjana s’obtenia del lapislàtzuli, un mineral molt car i que venia d’Orient —s’anomenava blau d’ultramar. L’atzurita era una mica més barata. En el romànic català es va fer servir l’aerinita, un silicat que es troba al Pirineu i que conté calci, ferro i alumini.
Amb aquests pigments ja hem citat uns quants elements i només som a l’edat mitjana. Nascuda ja la química moderna, els francesos van voler obtenir un bon blau. I potser aprofitant que era químic i ministre de l’Interior, Jean Antoine Chaptal va encarregar a Louis Jacques Thenard que ho intentés. Es va basar en el cobalt, utilitzat pels terrissaires de Sèvres. D’aquí naixeria, a principis del segle XIX, el blau de cobalt, anomenat també blau de Thenard.
Aproximadament a la mateixa època, dos químics també francesos, Charles-Bernard Desormes i Nicolas Clément, van esbrinar la composició química del blau d’ultramar. Això els va permetre sintetitzar-lo i abaratir-lo.
Ja en el segle XX, el pintor francès Yves Klein es va convertir en el primer que obtenia i patentava un blau exclusiu: el blau internacional de Klein o IKB. El va desenvolupar amb un proveïdor de pintures anomenat Edouard Adam i el secret estava en l’aglutinant resinós RHODOPAS M60A, que protegia les partícules del pigment i evitava la més mínima alteració. Klein va fer una exposició amb obres idèntiques pintades amb aquest blau. Potser per trencar la possible sensació d’avorrida uniformitat, Klein va posar preus diferents a cada obra, perquè, segons deia, calia valorar la intensitat del sentiment posat en cadascuna.
El blau és un color difícil d’obtenir i més aviat poc present a la natura. La raó és la complexitat de les molècules capaces d’oferir aquest to. Algunes plantes ho aconsegueixen gràcies a les antocianines, si bé algunes donen color vermell i no blau.
Per això va tenir tant d’impacte el color blau pur que van obtenir dos químics el 2009. Mas Subramanian dirigia un laboratori a la Universitat Estatal d’Oregon. Un dels seus objectius era trobar nous materials per a obtenir ordinadors més ràpids. Seguint les seves instruccions, l’estudiant Andrew E. Smith va barrejar òxids d’itri, d’indi i de manganès, i va escalfar-ho. D’aquí va sorgir un pigment blau gairebé pur, que van patentar i que es va començar a comercialitzar a partir del 2015. Uns cinc mil anys després del blau d’Egipte, naixia un altre blau excel·lent, a partir d’una química molt més sofisticada. I amb elements que poca gent associaria a l’art, com itri o indi.
Hem seguit una ruta blava, però la taula periòdica és una paleta amb possibilitats gairebé infinites. Un professor i investigador de la Universitat del País Basc té un web, Kimikarte (http://kimikarte.blogspot.com), en què hi ha nombrosos exemples dels lligams entre la química i l’art. Algunes obres pictòriques són ben bé un ampli mostrari d’elements químics. I això obre la porta a conèixer millor quins pigments utilitzaven els grans artistes, de quina manera es poden restaurar si és necessari i com podem evitar que es degradin.
En aquest últim aspecte, un dels treballs més recents es refereix al verdet o verdigris[MTF1] , un pigment verd basat en l’acetat de coure. Entre altres obres, es va utilitzar a Noli me tangere, pintada el 1591 per Angelo Bronzino. El verd que s’hi pot veure devia ser molt més viu fa segles, cosa que es pot deure a la llum que hi incidia en el Louvre, on està exposada. Això sospitava un equip de científics francesos encapçalat per Didier Gourier, de l’Institut de Recerca de Química de París i del Centre de Recerca i Restauració dels Museus de França. El treball, publicat a la revista Inorganic Chemistry (https://pubs.acs.org/doi/10.1021/acs.inorgchem.9b02007), descriu com han analitzat si porcions mínimes del pigment s’enfosquien més o menys segons la seva posició en el quadre. Així, les situades en el centre de l’obra patien més els efectes de la llum que el pigment que es trobava més a prop del marc, en una àrea on la llum incidia menys. Després van obtenir verdet tal com es feia fa segles i van il·luminar-ho durant hores per simular el deteriorament que el pigment pot patir després d’estar molt de temps sota els focus. La demostració des efectes nocius de la llum pot portar a exposar els quadres que contenen el pigment de manera que s’evitin aquests danys.
Entre els agents que poden deteriorar els quadres, hi ha els contaminants presents a l’atmosfera. Antigament, s’havia fet servir òxid de plom per a pintar cels blancs. Amb el pas del temps, alguns contaminants el transformen en sulfur de plom, que té un color grisós. Vet aquí que la contaminació no només enfosqueix el nostre cel, sinó també el que van plasmar fa segles alguns pintors!
Imatge: “La cuina blava”, pintada el 1913 pel noruec Ludvig Karsten (Wikimedia Commons)