En algun racó boscós del sud d’Amèrica viu ha una granota verda, llefiscosa i de moviments lents (Phyllomedusa sauvagei) que sense saber-ho desafia les lleis de la natura. Fins l’any 1981, es pensava que les proteïnes de tots els organismes superiors estaven formades exclusivament per aminoàcids L o naturals. Els aminoàcids D, que són la imatge especular (reflectida en un mirall) dels L i per tant tenen la quiralitat del seu carboni alfa invertida, només s’havien identificat en les proteïnes d’alguns bacteris i altres organismes primitius. Però el 1981, uns investigadors italians van descobrir que la pell d’aquesta granota verda, llefiscosa i de moviments lents conté un pèptid (una proteïna petita) amb l’aminoàcid D-alanina (fins llavors dit «no natural»). Un pèptid que, per cert, és un analgèsic 1000 vegades més potent que la morfina.
Els pèptids són substancies químiques bastant avorrides, ja que estan formats per tan sols quatre elements: carboni (C), hidrogen (H), oxigen (O) i nitrogen (N), als quals s’afegeix esporàdicament el sofre (S) en forma de cisteïna. Amb això només la natura aconsegueix fabricar tots els pèptids i proteïnes, des de l’hemoglobina de la sang fins el col·lagen dels cartílags. Els investigadors utilitzem els pèptids amb finalitat terapèutica des de ja fa gairebé un segle, en concret des de 1922 quan es va administrar la primera injecció d’insulina de vaca a un nen amb diabetis. Actualment existeixen més de 60 pèptids aprovats per les autoritats sanitàries per tractar malalties tan diverses com la SIDA o el mieloma múltiple.
No obstant, els químics biomèdics patim les limitacions dels aminoàcids «naturals» quan volem administrar un pèptid en pacients, ja que aquests medicaments són ràpidament degradats al nostre organisme per uns enzims anomenats proteases. Els mateixos enzims que digereixen les proteïnes del bistec de carn o les llegums que vas menjar ahir. Per evitar aquest greu problema, els investigadors intentem modificar el pèptids «naturals» amb tot tipus de trucs i astúcies perquè siguin més eficaços com a medicaments.
En els darrers anys, s’ha avançat molt (i no sense dificultat) en dos direccions oposades però complementàries. D’una banda, la modificació genètica dels ribosomes (l’aparell cel·lular que fabrica les proteïnes) perquè acceptin aminoàcids «no naturals», de manera que podem aconseguir que bacteris com E. coli produeixi els pèptids «exòtics» que ens interessen. D’una altra banda (que es la que fem nosaltres al laboratori, i que no està condicionada pels sistemes cel·lulars), produint químicament pèptids amb tota mena de modificacions químiques i estructurals, com ara ciclacions i aminoàcids D. Una estratègia que la granota verda, llefiscosa i de moviments lents del sud d’Amèrica ja va descobrir fa centenars de milers d’anys.